El seu lloc preferit era dalt de la teulada, perquè des d’allí podia veure’n totes les estrelles, les que es veien i les que no, perquè el pare li havia ensenyat a veure-les totes. Les persones que no eren com ella no les podien veure, i si un dia fos mare, havia pensat que també els hi ensenyaria als seus fills. L’únic lloc per arribar fins a la teulada era passant per les golfes, i ara que ja era més gran li deixaven pujar sola. Però avui no ho faria sola, perquè havia convidat en Jan a sopar i llavors li ensenyaria com es veuen totes les estrelles des de la seva teulada. La mare els hi havia fet espaguetis amb mandonguilles per sopar, perquè era el plat preferit de tots dos, i segur que s’embrutarien els llavis com ho fan sempre que mengen espaguetis amb molta salsa de tomàquet. El pare li havia explicat que per veure les estrelles que no veu ningú primer s’havia d’aprendre a viure amb el cor esperançat, pacient, sense urgència, per això hi havia tanta poca gent gran que les pogués veure, potser quan eren petits sí, però un dia se’n devien oblidar amb la urgència, igual com t’oblides de menjar espaguetis amb molta salsa de tomàquet i embrutir-te molt els llavis. El pare també se’ls embrutia molt, i la mare sempre el renyava, li deia que tenia els llavis bruts, i després li passava un dit pels llavis netejant-li la salsa de tomàquet i li feia un petó.
Autor: tempsdecireres
escriure
Escriure és la meva manera de deixar-ho anar tot, i no vol dir que tot el dia plori, que tot el dia estigui trista, que tot el dia em senti sola, però hi ha moment així, per això ho escric, perquè desprès tot s’esvaeix i em sento menys sola, menys trista i he deixat de plorar, perquè sempre he pensat que sola o acompanyada me’n sortiré, perquè quan menys t’ho esperes va i has crescut un pam. 29/02/20
diumenge
No sé com descriure la buidor, el silenci, la soledat, les paraules no dites, les dites però que no sent ningú, les bones intencions, i els mals pensaments, tot allò que creia haver superat, les ganes de caminar, i de no sortir del llit, de llençar-ho tot, de començar de zero, les llàgrimes, que venen i van, les pors, i els riscos sense por, tu que no hi ets, jo tota sola, els últims quaranta-quatre dies, i els que vindran. Diumenge. 24/02/20
sola
No sé qui se n’ocupa de marcar els camins, qui pinta aquestes dues ratlles que des de fa un mes han procurat que no em perdi, no més del que sento dins meu, m’han ajudat a caminar sola, enfilant Costa Brava amunt cercant no sé ben bé encara què, però és de les poques coses que ara em fan sentir bé. A vegades penso que és només una fugida, per no aturar-me, però només la natura ha aconseguit apagar els sorolls, aquests que per alguna raó no me deixen fer el dol.
No sé qui se n’ocupa de pintar els camins, però sigui qui sigui, gràcies, per més tecnologia que entri en les nostres vides, no ho deixeu de fer, perquè aquests dies m’esteu salvant la vida. 16/02/20
i la vida
Vaig fugir del dolor de sentir-me sola i abandonada, perquè lluny res ja no em podia fer mal. Vaig invertir els papers construint-me una cuirassa, per no caure més avall. Però ara carrego amb l’abandó propi i aliè. Fa temps que he perdonat, però com em perdono a mi mateixa de tota la covardia?
Era diumenge i una esquerda va recorre tot el meu cos de dalt a baix, i un altre cop el dolor de la soledat, l’abandó. I com es cura quan ja no hi ha la possibilitat, quan més amunt ja només hi ets tu?
M’he perdut set anys de qui em va donar la vida, aquesta que li ha donat la vida als meus fills, un fil de vida que no es trenca mai. 09/02/20
records
No tinc res per recordar-la, unes poques fotografies de jove i una tassa escantonada. Aquests dies he regirat la casa, però no n’he trobat res, ni el seu record en algun racó de les poques vegades que va venir a veure’m. 09/02/20
el temporal
La mare se’n va anar abans del temporal, aquell que al cap d’uns dies esclataria al cel i alhora dins meu. El del cel ja se n’ha anat. Ho tenen fàcil les borrasques, tal com arriben se’n van, però no sense abans haver descarregat tot un reguitzell d’impropis d’algun malestar acumulat.
Però la tempesta segueix dins meu. Em pregunto què faria la mare. Segur que hi posaria bona cara i la deixaria passar, tal i com va fer amb totes les tempestes pròpies. Però jo no soc la mare, tot i sentir que n’arrossego més del que ara aquest cos pot suportar.
Diuen que les tempestes mal curades tendeixen a tornar, per més que ens empenyem a posar-hi cada cop noms diferents. Però jo ara també hi posaria bona cara i la deixaria passar. Però no ho puc fer això, la mare no s’ho mereix, ni jo tampoc, per més que em costi posar-hi nom. 01/02/20
no deixar de caminar
La felicitat són moments, moments que s’esvaeixen en un obrir i tancar d’ulls, perquè quan estem tristos tenim tendència a enviar-los en els pous més profunds, a l’abisme on hi arrosseguem també tots els nostres somnis. Avui ha sigut un dia d’aquests, en què t’aferraries a ferro roent per recuperar un bri d’aquella felicitat, però totes sabem que al ferro roent cal deixar-lo refredar, perquè crema i ens hi podem fer mal. Avui sort que les agulletes em recorden que ahir vaig ser feliç. 29/01/20
dolor i tristesa
El dolor mai havia sigut dolor fins ara.
La tristesa mai havia sigut tristesa fins ara. 29/01/2020
plou dins meu
Plou dins meu, primer va ser tempesta, ara una pluja fina que s’escola per llocs que no sabia ni que existien, una pluja que durarà anys, sempre. Una pluja que ve de lluny, clamada des de el cel, evitada, però com tota pluja, a la fi inevitable. 29/01/20
contes 