Vull retenir aquest moment per sempre, aturar tots els rellotges, el temps que ens pressiona el pit i ens retorna als nostres mons, diferents, llunyans. Et sento aquí al meu costat, l’escalfor del teu cos, les teves mans recorrent el meu, desitjós de tu. I la nit caurà sobre els nostres cossos, i farem l’amor, apassionat, infinit. I a l’alba, sense mirar-nos, vestirem el nostre amor i amb un bes mut en direm adéu, per sempre.
La Simone acostumava a sortir a passejar cada dia després d’esmorzar. La Simone i el seu gos, un beagel que sempre l’acompanyava a tot arreu, vivien des de feia poc més d’un mes en aquell tranquil barri de París, en un petit edifici d’apartaments, com en Joseph, un funcionari jubilat que vivia sol, l’Emilie, una ballarina amb companys de pis a temps parcial, i la Rose, vídua i amb dos fills ja emancipats. El primer que feia en les seves sortides matinals era anar fins al quiosc a comprar un parell de diaris, calia omplir la resta del dia amb alguna distracció més. La Simone era professora, però feia tres anys que havia deixar la docència per dedicar-se completament a escriure, però després de la seva fugida precipitada de Marsella no ho havia tornat a fer. Amb els diaris dins la bossa també s’enduia a casa alguna notícia extra sobre el barri que li explicava en Pierre, el quiosquer que portava més de trenta anys allí venen diaris i revistes i quasi sabia tan de la vida dels altres com ells mateixos. Qui també formava part del dia a dia d’aquell barri era la Julie, la dependenta de la floristeria que cada dia li dedicava un somriure i li desitjava un feliç dia quan passava pel davant del seu establiment. Sempre es deia que algun dia li compraria un ram de flors.
Quan s’acabava la jornada tota aquella gent del barri es tancava a les seves llars tots sols, ells i les seves circumstàncies, igual que ella des del dia que va arribar allí, després de la seva ruptura amb en Jean-Paul. Va ser llavors quan va decidir tornar a París, l’havien abandonat després del seu alliberament de les tropes alemanyes i no hi havien tornat a posar el peu.
S’acostava el bon temps i va pensar que seria un bon moment per organitzar un sopar a la terrassa del seu apartament, presentar-se com a nova al veïnat i conèixe’ls una mica millor a tots. Ho diria a la Rose, a veure si li podia donar un cop de ma amb els preparatius.
Aquell mateix matí, abans de sortir al carrer amb el seu gos, va decidir passar per casa la Rose perquè li donés un cop d’ull a la llista de gent que havia pensat convidar al sopar. La va trobar atabalada, feinejant amunt i avall acabant de preparar l’habitació del nou hoste que arribava aquell mateix matí. –Deixa la llista sobre la còmode i ajuda’m a fer aquest llit, és tard!, li digué llençant-li un llençol des de l’altra punta del llit. En el precís moment que li deia això va sonar el timbre. La Rose va sortir escopetejada de l’habitació per anar a obrir la porta i, instintivament, la Simone la va seguir fins a mig passadís. Darrera la porta va aparèixer un home, no li posava pas més anys que ella, arrossegant una maleta i amb una càmera penjada al coll. La Rose durant la guerra va hostejar al seu apartament tot tipus de personatges, algunes vegades amb finalitats més lucratives i d’altres no tan, i al finalitzar aquesta va continuar amb aquesta pràctica clandestina que l’ajudava al seu propi sosteniment. Mentre la Rose li donava la benvinguda i l’acompanyava fins la que seria la seva habitació, la Simone veia tota l’escena palplantada al vell mig del passadís, creuant-se la mirada amb aquell home en el precís moment que passaven pel seu costat, penetrant, aferrada a la paret, per no caure en l’abisme que notava sota els seus peus. Qui era aquell home? Amb el pas dels dies la Rose li explicà que es deia Henri, un fotògraf que s’allotjaria durant un temps allí, no en tenia més informació. -Si en volem saber més l’hauràs de convidar al sopar, li digué la Rose amb un somriure ple d’ironia, doncs se n’havia adonat de l’atracció mútua que havien sentit en aquell primer encontre.
La setmana transcorria amb normalitat, però ja havien començat a posar fil a l’agulla amb els preparatius del sopar de dissabte a l’apartament de la Simone. La Rose se n’encarregaria dels entrants i les postres i la Simone faria el bouef Bourguignon. La carn ja marinava en el vi amb les verdures i el Bouquet garni, faltaven tan sols dos dies, i després d’aquell primer encontre no havia coincidit més amb en Henri, però la Rose s’havia entossudit també a convidar-lo. Això la tenia més neguitosa del que era normal en ella quan tenia convidats, doncs amb en Jean-Paul les festes i actes socials sovintejaven a casa seva, i s’havia passat tot el matí rebuscat entre les caixes encara apilonades de la mudança el vestit de la seva mare. Pensava que mai se l’acabaria posant aquell vestit, però en aquella ocasió quelcom l’empenyia a fer-ho.
Tot estava llest, la Rose feia una estona que havia marxat a casa per canviar-se de roba, i ella, palplantada davant el mirall, amb el vestit de la mare i les sabates de taló, veia davant seu una altra dona, novament il·lusionada, segura de si mateixa, per una nit volia oblidar qui era, el futur ja l’afrontaria demà. El timbre la va desvetllar d’aquells pensaments, els primers convidats començaven a arribar, i enmig de tots ells la Rose amb les últimes safates dels aperitius demanant pas. En Henri també ja hi era, molt més atractiu que en aquella primera ocasió en el pis de la Rose. Es van saludar. La resta de la nit van parlar poc, hi havia molts convidats a qui atendre, però en Henri observava tots els seus moviments, elegants, seductors, i ella n’era temorosament conscient. Però per la Simone la vetllada també va transcorre entre converses i rialles, el menjar i el beure anava desapareixen de safates i copes i el Boeuf Bourguignon havia sortit deliciós. Es sentia feliç, relaxada, i de mica en mica la nit també es va anar esgotant, i els veïns, també feliços, van anar tornant a les seves llars, fins que va tancar la porta darrera l’últim convidat. Però, ja sola, quan es disposava a treure’s les sabates, no hi estava acostumada a portar tan de taló, de cop i volta el va veure allí, dret, al costat del gran finestral que portava a la terrassa. –Una mica de vi? li digué tot estirant el braç per acostant-li una copa de Borgonya.
Amb els seus tretze quilòmetres el Sena travessa París de punta a punta, i com punts de sutura trenta-set ponts i passarel·les uneixen les seves ribes, testimonis del pas del temps d’una ciutat incombustible. Els vespres d’estiu les seves ribes s’omplen de gent prenent la fresca, músics fent sonar les seves melodies, colles d’amics esperant la nit, fins hi tot hi ha qui s’hi entaula per compartir menjars i converses, i dalt els vaixells, alguna parella passeja el seu amor i joventut compartint tomàquets xerri i vi blanc, davant alguns ulls gelosos que els contempla.
contes 