mi última entrada

Esta es mi última entrada en este lugar, algo necesario para seguir mi camino. 

Me voy algo triste, este ha sido mi refugio durante meses, donde he conseguido deshacer nudos de mis cuerdas, aún quedan algunos, pero dicen que podré sola. A veces deseo volverme a agarrar a una rama, pero puedo volar, lo sé. No caeré.

También me voy feliz, aunque aquí algunas veces me he sentido nada,  he subido, para volver a bajar, e incluso vomitando culebras, Diós sabe de donde salían, pues en mi camino estoy convencida que habrán muchos más lugares donde me sentiré como en casa, mejor, querida, todo necesita su tiempo, porqué sentir y escribir forma parte de mi esencia.

Y si algun día nos tenemos que reencontrar, siempre será queriéndonos mutuamente.

Un beso a todos y hasta siempre, de todo corazón! 

28-enero-2018

luz de invierno

Me voy quitando capas, como las de aquellas casas que las fueron acumulando de pintura generación tras generación, cuando eliminas una detrás descubres un nuevo color, otra historia, hasta quedarte desnuda, esa necesidad que nos invade algún día a todos.

13-enero-2018

soc desembre

Soc desembre, gener, febrer i març, tots els mesos que hem passat, els meus forats i els teus sorgits, i un mar que mai hem vist

En Jean-Luc, dos pakistanesos i una ampolla de Moët & Chandon

El calendari d’advent penjava despullat de tots els seus dies de la paret del menjador, el tió vivia els seus darrers minuts d’aquell Nadal, encara gemegant pels cops que un any més li havien propinat aquell parell de marrecs, l’arbre ressec per la calefacció ja començava a formar un jaç d’agulles al voltant del seu tronc, i dues cames del que semblava un pare Noel, es sacsejaven penjant des de dins la xemeneia demanant auxili. Des de sota el marc de la porta i amb la maleta als seus peus, observava estupefacte la que tots acabaríem definint com la típica estampa d’un Nadal agonitzant.

A part del pare Noel, que encara no sabia si el podia anomenar com a tal, semblava que no hi havia rastre de vida humana en tota la casa. Ell i el seu avió havien quedat atrapats altra vegada un parell de dies a l’aeroport Charles de Gaulle degut a una tempesta de neu, i resignat a passar-hi la nit de Nadal sota una manta amb dos pakistanesos més i una ampolla de Moët & Chandon, finalment no havia pogut arribar a Barcelona fins el dia de cap d’any.

Va fer un primer crit mig ofegat demanant si hi havia algú, tot mirant de reüll el tió no fos cas que traient les seves darreres forces l’ataqués per l’esquena. Per aquelles contrades es contaven històries d’esperits de Nadal que s’apareixien en les formes i moments més inesperats, i vist el panorama que s’obria davant seu, qualsevol cosa podia passar. Ho va intentar novament, però seguia sense respondre ningú, només els gemecs del pare Noel des de dins la xemeneia intentaven cridar la seva atenció. Així que va decidir anar-lo a auxiliar i si a la vegada n’hi podia treure alguna informació. Va tirar ben fort de les dues cames cap avall i un embalum negre va aterrar al vell mig de la llar de foc, aixecant darrera seu una barreja de sutge i cendra que es va acabar escampant per tot el menjador. Ensutjats fins a les celles, semblava com si tots dos acabessin de fugir de l’infern just abans de caure dins les calderes d’en Pere Botero.

Finalment, quan tots dos van poder obrir la boca sense empassar-se ni més cendra ni més sutge, de cop i volta la veu del tiet Lluís va sortir de dins aquell Pare Noel per donar-li la benvinguda a casa, amb una abraçada que quasi se l’empassa tot ell a dins d’aquell enorme vestit vermell, alhora que la tieta Eleonor, seguida de tot un sèquit de bombers, policies i sanitaris, va entrar per la porta fent un salt d’alegria en només veure’l també allí. Un any més el tiet Lluís havia claudicat davant els desitjos nadalencs de la tieta Eleonor, però aquella vegada potser havia volgut anar una mica massa lluny.

I en aquell moment, entre polseguera, estossecs, bombers i policies, va enyorar els pakistanesos, el Moët & Chandon i en Jean Luc, ell i en Jean Luc en el seu àtic de París sota el nòrdic de plomes que un any li va regalar pel seu aniversari.

A en Jean Luc el va conèixer un d’aquells Nadals en què pots quedar atrapat en qualsevol aeroport degut a una onada de fred siberià. Un noi amb jaqueta color mostassa i pantalons cropped esperava al costat de la porta d’embarcament, just quan acabaven d’anunciar pels altaveus que fins nou avís quedaven anul·lats tots els vols per condicions meteorològiques adverses. La xarxa d’autobusos i taxis també es trobava sumida en el caos, i no hi havia altra opció que esperar allí a que a fora la situació millorés, i així li va explicar aquell noi tímid de faccions dolces quan es va adreçar cap a ell. Aquell noi de jaqueta mostassa els va facilitar mantes i els va anar servint caldos i cafès amb llet, que la companyia aèria va procurar que no faltés en tota la nit i el que va durar el confinament en aquell aeroport.

La seva vida estava plena de captiveris com aquell, però el d’aquell Nadal a Charles de Gaulle quedava marcat per l’absència d’en Jean-Luc i la incertesa de si es tornarien a veure. Li havia promès que tornaria sense haver d’amagar més el seu amor sota les flaçades, però ell li va respondre únicament amb el silenci d’un petó en el llavis, el mateix silenci que s’autoimposava davant de la que era la seva família des del dia que el van recollir a la maternitat quan tenia quatre anys, el tiet Lluís i la tieta Eleonor.

de vida

Petjades d’abans de ser, dins la panxa de la mare, d’acabada de néixer i d’aquelles primeres sabates, del primer dia d’escola, d’aquell primer petó, sobre la sorra de la platja, d’un interrail per Europa, de vidres trencats i d’asfalt a la cara, de pèrdues, de troballes i d’il·lusions frustrades, de camí a l’altar, del desig de ser mare, d’un dia de Sants Innocents i d’un d’estiu a les acaballes, de la primera dent i de totes les primeres vegades, de rialles, petons i abraçades, de decisions, de canvis de rumb, de pactes de paper mullat, de resistència, de resiliència, d’amics, coneguts i saludats, de vida.

huellas

Tus huellas respiran en mi piel, de aquel delirio incesante que aún mi insensatez a veces persigue tras cada uno de nuestros recuerdos. El tiempo nos da tregua, pero las huellas nunca desaparecen, siguen ahí, para resurgir en el día, la hora, el minuto menos pensado, que saben cómo colarse por el resquicio de la puerta, esa puerta entreabierta que dejamos por si acaso. Tus huellas recorren mi cuerpo, cada vez que respiro estos campos que andamos en la distancia, donde imaginamos todos nuestros principios y nuestros finales, mientras vivíamos en un futuro que nunca fue el nuestro, donde cada día languidecía la amistad más fuerte, la que ahora echo en falta por encima de todos aquellos amores imposibles. He andado los caminos, desenredado los hilos, amado, odiado y vuelto a amar, y sigues aquí, entre los surcos de mis cicatrices que tantas veces buscaron tus besos, donde se instalaron en la primera vez de dos desconocidos, buscándonos el uno en el otro. Hoy te escribo estas letras con la certeza que ya no somos los mismos, ni yo nunca te conocí ni tu ahora me reconocerías, porqué ya no recuerdo en qué punto olvidé que existías. Cuando de las relaciones sólo nos quedan cicatrices, huellas permeables que se nos cruzaran varias veces en la vida, me pregunto cuál será nuestro remedio, aquel que no nos condicione el futuro, nos quite los miedos y las indecisiones.

cosas que pasan en noche vieja

Treinta y uno de Diciembre, termina el año, el año que hace cinco, y también tres, aunque también hubiera podido ser ayer, cuando te conocí, atropellaste mi vida y casi al mismo tiempo te marchabas. ¿Pero qué son dos años quedado aun media vida por vivir? Nada, sino fuera porqué te pegaste en mi igual que lo hacía el pegamento Imedio en la yema de los dedos, y ahora que echamos la vista atrás para ver qué ha sido de nuestro año de celebraciones, me doy cuenta que el pegamento aún sigue aquí, y me recuerda cuanto rato pasaba  sacándome esa segunda piel que se había formado. 

Treinta y uno de Diciembre, son casi las doce, sentada en el sofá, con las uvas y la puerta del sol ante mi mirada, me preguntó a qué sabrá el pegamento, si mirarás a tu mujer y estarás pensando en mí, si te escaparás al baño a escribir a un número que no existe, si luego harás el amor, dormirás y volverás a despertar en esta vida que nos aburre. 

Treinta y uno de Diciembre, baja el carrillón, llegan los cuartos, la primera uva con sabor a pegamento, mientras pienso que nada nos debería obligar a comer las uvas en treinta y seis segundos, porqué la primera desearía pasar más tiempo a solas con la segunda, antes que la tercera reclamara su lugar en esta historia.

A los hombres que me son fantasía

el silenci

Queia la nit, i es sentien miolar un parell de gats a la llunyania. La parada del bus es trobava solitària, només la feble llum d’un fanal s’encenia per fer menys fosca l’espera, vint anys desitjant aquell moment, i aquells rínxols que semblaven tenir vida pròpia, indomables, com ella. D’alguna manera era el que esperava, retrobar-se amb aquella mare, indomable, fugint un dia arrossegant una maleta, amb una criatura en una mà i una altra penjada a l’esquena, retrobar-se amb tots els silencis que li van regalar els per què, de només una maleta, amb una joguina i una muda per a cadascuna. Mai hauria imaginat que els per què poguessin contenir tants silencis, ni una historia imaginada per consolar el plor d’una nena.

Era matí de dilluns i la mare ens va despertar com cada dia de diari a l’hora d’anar a l’escola, però ens va anunciar que avui no hi aniríem, -avui que el sol escalfa la cara farem una excursió per la plana. I va ser llavors quan un dels meus per què va irrompre enmig de les seves paraules, era una dèria, primer de l’edat, ja més tard per necessitat, i quan per primer cop vaig sentir un d’aquells silencis, que s’interposarien durant anys entre nosaltres dues, el silenci de tots els perquès que ara voldria alliberar.

De cop els llums de l’autobús van sortir de rere la corba, de cop els meus pensaments van començar a reproduir els milers de perquès imaginats durant tan de temps, dos fars com llums de neó s’apropaven anunciant la gran estrena. Per què un poble esdevé una gran ciutat? Per què el cel no és blau sinó gris? Per què una mare pot esclatar en mil bocins?

I a reses d’aquell pont vam passar la nit, fins tantes nits com contes recorda la meva memòria, d’un poble que un dia esdevingué ciutat, d’un cel blau que un dia esdevingué gris.

L’autobús es va aturar davant meu, no sé si tremolava més pel fred o pels nervis, veient la porta replegant-se sobre si mateixa en dues meitats, com qui corre les cortines perquè entri la llum, d’aquell sol que ens escalfa quan tenim fred. Per què mare? Per què aquest pont i no un altre? Per què aquesta riba i no aquella? Per què nosaltres i no ells? Perquè som dones, dones d’un temps i d’un país, dones i invisibles.

acogida

Por fin ha llegado el gran día, termina una semana con la mochila encima la cama llenándose a golpe de necesidades, un día unos jerséis, otro las braguitas y los calcetines, el neceser, el protector solar, que no se te olvide, un par de suéteres por si a la noche refresca, no todo lo que querría llevarse va a caber, un par de pantalones cortos y otro par de largos, el clima a finales de verano ya es cambiante, y un chubasquero por si llueve. 

La primera vez siempre es difícil, a medida que crezca puede que me acostumbre a sus partidas, e incluso me alegre, la separación es necesaria y obligada, pero ahora alegría no es exactamente lo que siento, más bien preocupación lo llamaría yo. Nos echaremos en falta, pero serán al final unas merecidas vacaciones para las dos, después de años de adaptación la una a la otra y a nosotras mismas. Estaremos bien, me digo a modo de consuelo. 

Cuando llegaste eras tan pequeña y frágil que sólo con mirarte pensaba que te ibas a romper, no sé quién tenía más miedo en los ojos, si tú por los horrores de la guerra o yo por todos los miedos a la mía propia, con esa mochila tan distinta a la que cargas hoy en tus espaldas fornidas, guardada en el fondo de mí armario para cuando fuera necesario regresar. Hoy la guerra sigue, pero en un mundo que ya no parece pertenecer ni al tuyo ni al mío, vivimos aisladas donde en invierno florecen margaritas y nieva en verano, y contamos juntas las sonrisas por segundos.

la guerra

«Escric amb el cor, i a vegades el sento tan esquerdat que en llisquen bocins entre els meus dits, tot i que em sembla que els aires d’aquesta terra estranya em fan sentir millor.»

Les maletes esperaven al replà de l’escala, i de cop quan hi va aparèixer la meva ningú en va dir res. L’edifici quedava buit, i darrera aquella porta ja no m’hi esperava ningú, els meus fills feia temps que n’eren fora, i tan sols hi deixava quatre llibres i quadre records que no podria carretejar pel seu pes. 

De tan en tan encara es sentien a l’horitzó els xiulets de les bombes al caure, mentre ordenadament s’omplien les entranyes d’aquells autobusos de camí cap al nostre exili, motius i destins diferents per a cadascuna de nosaltres. Al poble havíem tingut la sort que encara no hi havien arribat, però els homes que hi quedaven o eren vells o estaven ferits, i les dones, algunes ja vídues o amb fills, anhelàvem no perdre la nostra llibertat. 

Entre criatures enjogassades i bosses plenes amb les nostres llars em vaig fer un lloc al costat de la finestra, només em calia arribar fins a prop de la frontera, on un bon amic del tiet Lluís m’esperava amb un salva conduït fals, i amb qui marxaria cap a França el més aviat possible com a la seva muller. Un cop a París ens separaríem i cadascú s’hi hauria de buscar la vida el millor que pogués. -I la vida, com es busca la vida?, penso mentre miro per la finestra, com si aquells ametllers que ara es començaven a moure mai s’haguessin oblidat de florir. I la meva mirada es va quedar allí, glaçada en contacte amb aquell vidre fred, perdent tota noció del temps del que va durar aquell viatge. 

Quan vaig baixar d’aquell autobús fou com tancar les finestres i travessar el portal per última vegada, com qui passa la clau al pany rere la mudança, amb la certesa de que a l’endemà aquella llar ja tindria nous inquilins. Els raigs de sol a la cara em van reconfortar d’hores de viatge, sense cap més entrebanc que un control de la policia tot just emprès el camí. 

Un cop l’autobús va reprendre el viatge amb la resta de passatges, darrera hi vaig veure un home alt i cepat que esperava a l’altre costat del carrer, amb barret i paraigües com qui espera la pluja anunciada per la tarda, tal i com em va indicar el tiet abans d’acomiadar-nos. Vaig travessar el carrer amb la por de qui sap que s’està apunt d’encomanar al diable i no vol mirar enrere per no desemmascarar la seva feblesa. I no vaig mirar enrere, mentre el cotxe enfilava muntanya amunt per una carretera estreta i sinuosa que em feia sentir cada cop més una pròfuga de mi mateixa que de la justícia. 

En Mauro era un home que parlava poc, així que no tenia massa idea quin seria el camí escollit per arribar al nostre destí, però en el fons aquell silenci ja m’estava bé, aquell deixar-me portar per un cop a la vida, perquè ara ja estava decidit, «la guerra» ho havia fet per tots nosaltres.