les estrelles que no veu ningú

El seu lloc preferit era dalt de la teulada, perquè des d’allí podia veure’n totes les estrelles, les que es veien i les que no, perquè el pare li havia ensenyat a veure-les totes. Les persones que no eren com ella no les podien veure, i si un dia fos mare, havia pensat que també els hi ensenyaria als seus fills. L’únic lloc per arribar fins a la teulada era passant per les golfes, i ara que ja era més gran li deixaven pujar sola. Però avui no ho faria sola, perquè havia convidat en Jan a sopar i llavors li ensenyaria com es veuen totes les estrelles des de la seva teulada. La mare els hi havia fet espaguetis amb mandonguilles per sopar, perquè era el plat preferit de tots dos, i segur que s’embrutarien els llavis com ho fan sempre que mengen espaguetis amb molta salsa de tomàquet. El pare li havia explicat que per veure les estrelles que no veu ningú primer s’havia d’aprendre a viure amb el cor esperançat, pacient, sense urgència, per això hi havia tanta poca gent gran que les pogués veure, potser quan eren petits sí, però un dia se’n devien oblidar amb la urgència, igual com t’oblides de menjar espaguetis amb molta salsa de tomàquet i embrutir-te molt els llavis. El pare també se’ls embrutia molt, i la mare sempre el renyava, li deia que tenia els llavis bruts, i després li passava un dit pels llavis netejant-li la salsa de tomàquet i li feia un petó.

un dissabte ben normal

Havia de ser un dissabte ben normal, com tots aquells que agafava el tren cap a Barcelona per fer el camí invers de la gent de ciutat, però amb un mateix motiu, fugir. Un dia o altre tothom fuig d’alguna cosa, i aquell temps la ciutat era el seu refugi. Però aquell dissabte tenia un petit detall entre les seves mans que faria que res fos normal, un sobre que havia recollit una estona abans a l’oficina de Correus amb un bon plec de papers dins. El mantenia intacte, com quan algú està a punt de trucar a la porta de casa per donar-te una mala notícia, però li queda el dit glaçat just a un centímetre del timbre. Venien del Jutjat. I de cop recordà allò que un dia va llegir, que trist era veure plorar algú pel carrer, perquè quan algú plora pel carrer és que li acaba de caure el món a sobre. Quan plores en públic tot el teu voltant es difumina, qualsevol sentit del ridícul desapareix, fins i tot si ho fas en un tren, per més inversemblant que pugui semblar. Va anar directe a la plaça Reial i just en el lloc on un dia un petó robat la va enamorar, un desconegut que semblava no tenir-les totes, igual que ella en aquell moment, li va fer tot un reguitzell de preguntes tan inversemblants com plorar tota sola en un tren ple de gent, i tot seguit li va donar la mà desitjant-li sort. La necessitava tota. Allò tant estrany la va recompodre una mica, i va decidir anar fins al Port Vell, on, sense saber ni com, va acabar fent fotos amb un altre desconegut. Son coses ben estranyes que passen només quan vas sola per la vida, i quan no tens por i confies en el fet que tot anirà bé.

❤️ 5551

Un candado así para la taquilla del gimnasio y la piscina no lo tiene cualquier persona. Lo encontré en la taquilla vecina cuando salí de la piscina, cuando llegué no estaba, y me pareció una monada, de quien le pone amor a todo. Una vecina así no se tiene todos los días. A veces me encuentro la vecina graciosa. Un candado igual al mío en la taquilla contigua, como si no hubiera otra taquilla libre más que esa. ¿Lo hará para confundirme? Aún no ha llegado el día que lo consiga, pero creo más en la teoria que las dos somos más de ideas fijas que otra cosa. Otras veces al llegar me encuentro la vecina confiada, la que nunca usa candado, la que no debe tener nada que perder. Me gustaría tener un poco más de ella, ir por la vida arriesgando más. Hay días que yo quiero otra noche, otra, otra, noche más.

el viatge de la Leya

Se li havia ficat al cap anar a Nagpur, deia creure tenir-ne imatges de petita, quan aquell dia li va caure a les mans aquella revista de viatges exòtics, i dic exòtics perquè jo que no havia anat mai més lluny que baixar al poble per anar al metge. Però des d’aquell dia tenia aquesta dèria ficada al cap, i que si havia de començar per algun lloc a buscar la mare la intuïció li deia que era aquell. Va buscar-ho a la bola del món i no va parar fins a saber com arribar-hi. La Leya va arribar al poble després d’aquell temporal que va arrasar tot el país provocant grans pèrdues econòmiques, o això van dir a la tele, perquè a pagès ja hi estem avesats a les inclemències del temps i res ens sembla extraordinari. Duia una motxilla penjada a l’esquena i un os peluix agafat de l’orella, i  des d’aquell primer dia sempre anava arrapada a la meva faldilla de pagesa, fins aquella tarda d’agost a la plaça del poble, quan els nens i nenes jugaven a aquell joc del cavall i el genet, en deien cavall fort. Era temps de cireres i anàvem a Ca la Rita a portar-li’n un parell de cistells per vendre, i en Jan, un nen morè com ella que li deien el fill adoptat de Cal Ferrer perquè el van anar a buscar a l’Índia, se li va apropar, li va fer un petó a la galta i la va estirar a jugar. A la Leya no la vam anar a buscar a enlloc, d’aquelles coses no hi enteníem nosaltres, va picar la porta com qui va a casa la veïna a demanar sal i ja no en va marxar mai més. Fins avui. 

Conte presentat al 20è Concurs de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella

somnis

És com si m’haguessin aixecat la tapa del cervell i les idees haguessin sortit de forma desbocada, sense cap mena de control, amb el què i el com ho havia de fer per fer-les realitat. Les havia retingut durant molt de temps esperant el moment oportú, aquell que qualsevol persona espera amb deliri, i ara planaven sobre meu amenaçant de fugir. Les meves mans van començar a moure’s sobre el cap com si no les manés ningú, amb l’autèntica desesperació de no deixar-ne escapar cap, però elles reien allunyant-se cada cop més, amb un riure sorneguer que a mi no se me n’escapava la seva mala fe. Sabia que no podia viure sense elles, com una qüestió de vida o mort, com ja no puc viure sense notar el batec descompensat del meu cor quan s’accelera, aquell que et diagnostiquen d’un dia per l’altre en el box d’urgències d’un hospital. Sentia la mare a la cuina, com quan feia el sofregit dels macarrons i picava amb la cullera la cassola, i ja m’imaginava les meves idees baixant escales avall, passant pel seu costat i fugint per la finestra. Vaig sentir un cop fort que em va despertar d’un ensurt. La finestra havia quedat oberta, i a fora començava a bufar el vent del temporal que anunciaven feia dies. Em vaig aixecar per baixar a la cuina i comprovar que tot estigués al seu lloc, i també hi havia la finestra oberta. Mentre la tanco recordo que la mare també va marxar just abans d’un temporal.

Viure sense idees és com viure sense cor, és viure sense somiar.