No sé com descriure la buidor, el silenci, la soledat, les paraules no dites, les dites però que no sent ningú, les bones intencions, i els mals pensaments, tot allò que creia haver superat, les ganes de caminar, i de no sortir del llit, de llençar-ho tot, de començar de zero, les llàgrimes, que venen i van, les pors, i els riscos sense por, tu que no hi ets, jo tota sola, els últims quaranta-quatre dies, i els que vindran. Diumenge. 24/02/20
2022
vuela
no sé cuanta luz alberga mi cuerpo
cuantas veces me enamoraré
dos de verdad
cuantas veces no seré suficiente
o demasiado
cuantas veces me perderé en los motivos
que sobran
2022
No ser què hauria sigut de mi durant aquest 2022
- sense Cooking the Chef, que m’ha acompanyat i ajudat a no caure més avall amb els seus reptes culinaris ❥
- sense els rams de flors, que vaig collir durant els meses de maig i juny quan ni el cos ni la ment no hi eren ❥
- sense els Jardins de Santa Clotilde, que em van regalar molta pau i a la dona més guapa que tanta llum ha donat a la meva vida ❥
- sense el gym, i l’home que ja no podrà sortir mai més del meu cor ❥
- sense tots els quilos de cireres que vaig arribar a menjar durant l’estiu ❥
- sense la fotografia, que tan abonadonada tenia ❥
- sense la quantitat indecent de tiramisús que vaig arribar a fer i menjar ❥
- sense sentir el meu cos i el meu cor regirat de cap a peus ❥
- sense la meva vida sense mi ❥
2022
La meva primera meitat d’any no m’hauria agradat viure-la, ni diré que gràcies a allò ara soc més forta, perquè ja ho era. Però està clar que no som una meitat, sinó dos, i la meva segona meitat d’any m’ha aportat més vida. M’he tret moltes cuirasses de cop, la por a no ser acceptada tal i com soc, potser de les pitjors, perquè no hi ha major presó que aquesta en un món que moltes vegades m’ofega de tant que jutja. I aquí és on m’ha portat la primera meitat, a una segona meitat amb persones que t’ensenyen que ser un mateix és el més alliberador que existeix, on et veus a tu mateixa en les persones que tot just has començat a estimar ❥
la Mariam
El meu món goteja. Sabeu quan estens la roba molt xopa perquè l’has rentat a ma o perquè la rentadora ja no centrifuga bé? Les rentadores es comencen a espatllar no centrifugant bé. O quan poses un excés de pintura al pinzell? Llavors tens ganes d’estampar-lo ben fort contra la paret amb tanta mala llet que els regalims t’acabaran esquitxant la cara hi tot. Sento que hi ha massa de tot i massa de res, que lo injust supera la ficció, com aquelles novel·les que llegia el pare. Quan del pare hi havia en mi? Mai m’hi havia fixat, com el recordo llegint, fent fotos, posant música els diumenges al matí. A fora fa un vent de mil dimonis i sembla que el món gotejarà tot ell sencer, sempre amb la por de si les finestres seran capaces d’aguantar l’aiguat, o el meu món s’acabarà d’inundar del tot. La pluja sempre m’ha fet por. En canvi mira la Mariam, jo a la primera ràfega de vent he recollir llibre i cadira i he fugit cap a dins, i ella segueix asseguda a la terrassa. No s’ha mogut ni un dit. Els cabells li voleien cap a aquí i cap allà, mentre segueix tronant i la crido que entri, que ens ficarem totes dues abraçades dins el llit a esperar que la tempesta passi.
Aquest text pertany a La redactora. Seguir a https://tempsdecirereslaredactora.wordpress.com/
la Paula i la Júlia
Paula
És meravellosa! Encara no la coneixia ben bé, però ho faria aquella nit, i llavors, pensaria absolutament el mateix. La miro des de l’altra punta de la plaça ja engalanada de festa major, alhora que intento recol·locar les bitlles per a la següent tanda del joc. Fins aquell moment no havia pogut dir-li que m’agradava, encara que com he dit, no la coneixia, o més ben dit, no la coneixia com s’ha de conèixer a algú per poder-li dir que t’agrada. Però mai havia estat tan segura d’una cosa com aquella, des d’aquella nit en què li va presentar el seu amic Robert i el món es va desencaixar als meus peus. No ens havíem tornat a veure com cal. Una tarda, mentre recollia una comanda de vins i ella sortia esperitada ves a saber cap a on, les mirades van tornar a fer estralls, mentre em prometia que de la festa major no passava. Segurament hi hauria molt de rebombori, perquè aquestes coses en creen, però no hi volia pensar, mentre la continuu mirant i intento no capficar-m’hi massa.
Júlia
És meravellosa! Encara no la coneixia ben bé, però ho faria aquella nit, i llavors, pensaria absolutament el mateix. La miro des de l’altra punta de la plaça ja engalanada de festa major, alhora que procuro que no em caigui cap ampolla del tast de vins. La veig enfeinada amb la mainada del poble, mentre les mirades es continuen trobant amb les ganes de creuar corrents aquells pocs metres de distància i poder-li dir que m’agrada. Feia poc que ho havia deixat amb en Pau, mai m’hi havia sentit còmode amb mi mateixa, com si alguna peça no encaixés i pertanyés a un puzle que no era aquell. En els puzles sempre hi ha la peça maleïda, que sempre sol ser o un tros de cel o un tros d’herba, que fins al final no saps on encaixar-la. Hi ha qui l’encaixa a la força on sigui, però jo encara la tenia a la mà, esperant aquella nit per posar-la al seu lloc.
el pastís de formatge
Jo, jo, jo volia ser ballarina, però llavors, quan podíem i anàvem al cinema, volia ser actriu, i quan llegia un d’aquells llibres tan bonics que tenia l’àvia, llavors deia que volia ser escriptora, o poetessa millor. Encara que quan veia el pare amb la càmera de fer fotos, llavors canviava d’opinió i volia ser fotògrafa, o pintora, i veure món amunt i avall i ensenyar el meu art. Però llavors venia la mare i em deia: -tu, tu, tu una desgraciada seràs si no et busques un home i et cases ben aviat. I ja ho veieu, ni ballarina, ni actriu, ni escriptora, ni fotògrafa, em vaig casar. Però desgraciada no, perquè prou que em van ensenyar a cuinar i sorgir mitjons. Vaig anar a viure a una casa on hi feia un fred que pelava, on semblava que totes les finestres estiguessin trencades, de fet n’hi havia una que si que ho estava, i la tapàvem amb un cartró. Teníem una vaca, i prou que en donava de llet, tanta que fins hi tot en podia fer nata. L’anava a vendre al poble i en feia uns diners, que quan tornava a casa prou em preocupava de donar-los al meu home. Però sempre feia trampes i me’n quedava alguna propina, i un dia de tan en tan, abans de tornar cap a casa, entrava a aquella pastisseria tan bonica que havien obert a la plaça de l’església i em comprava un tros de pastís de formatge.
contes 